+34 93 893 33 53 / info@uditta.com

Bloc

 

Sovint es pensa que un diagnòstic tendeix a etiquetar a una persona de per vida. Però... és realment així? El fet de posar nom a unes dificultats ha de posar nom també a una persona?

Un diagnòstic no ha de donar un títol específic a ningú, no s’ha d’entendre com un SER diferent, sinó com una CONVIVÈNCIA amb unes certes dificultats concretes.

Tots portem la motxilla darrera carregada de vivències que ens fan créixer com a persona i aprendre a superar els problemes amb els que ens creuem diàriament, igual que a plantejar-nos reptes i objectius per anar assolint. Un diagnòstic pot formar part de la nostra motxilla, però no per això ha d’ocupar el major espai ni posar-nos una etiqueta fixa que ens acompanyi tota la vida. Al contrari.

El diagnòstic ajuda a detectar la base de les dificultats i permet que es duguin a terme una sèrie d’actuacions concretes que puguin ajudar de manera més efectiva a la persona, així com a entendre-la.

El fet de posar nom a unes dificultats fa que els/les mestres, especialistes, famílies, i en general, tots aquells/es que formin part de l’entorn pròxim de la persona sàpiguen com actuar i ajudar-la a superar els entrebancs que pugui anar-se trobant i, per tant, afavorir positivament en el seu desenvolupament com a persona. La IMPORTÀNCIA no se li ha de donar al que pugui tenir, sinó a les estratègies i solucions que podem donar a partir d’ara per a poder-la ajudar i potenciar els seus punts forts.

Així doncs, no deixem que un diagnòstic serveixi com a etiqueta i valorem els beneficis que pot aportar el coneixement del per què una persona pot actuar o comportar-se d’una manera o una altra i ajudar-la envers a les seves dificultats.

A més, cal tenir en compte que no diagnosticar també pot tendir a etiquetar: “aquest nen és un gandul”, “és inquiet”, “és molt dispers”, “sempre molesta”... Veiem com aquestes frases poden posar un nom a qualsevol alumne/a d’una escola. Deixem de banda les etiquetes i siguem més comprensius/ves buscant solucions i millores per a aquestes dificultats.

El següent curtmetratge pot ajudar a entendre la importància de saber comprendre l’acompanyament d’un diagnòstic i saber aportar estratègies necessàries sense haver d’etiquetar:

https://www.youtube.com/watch?v=xQ_rbKMOzag

 

Gisela Hernández Quesada

 

Mestra d’Educació Especial i Psicopedagoga. Col. 01685

21 Març 2016

A UDITTA estem convençudes que els nens, perquè aprenguin i es sentin motivats, necessiten sentir-se capaços i hàbils en les tasques que realitzen. Què millor manera de demostrar-ho que amb el joc!

Per tal de treballar la consciència fonològica, l'accés al lèxic, les categories semàntiques, l'estructuració del llenguatge, la memòria...ens servim de nombrosos jocs de taula.

Un d'ells és el PALABREA. Un atractiu i dinàmic joc on es tracta de trobar paraules de diferents categories que comencin per la lletra que ha tocat a l'atzar.

I a partir d'aquí... IMAGINACIÓ!! Les possibilitats són infinites!

 

Us animeu a jugar?

 

 

   CHUS DE CASTRO SÁNCHEZ

                                                                                  Logopeda Col. 1959

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                            

El síndrome de Tourette és un trastorn neurològic caracteritzat per la producció de moviments repetitius, estereotipats i involuntaris (tics motors) i l'emissió de sons vocals involuntaris (tics vocals).

 

Els primers símptomes del síndrome de Tourette s'observen gairebé sempre a partir de la infantesa, iniciant-se generalment entre els 7 i 10 anys d'edat.

 

El curs de la malaltia varia entre pacients. Els tics van i vénen amb el transcurs del temps i varien en el tipus, freqüència, lloc i severitat del tic. Així, tot i que el síndrome de Tourette es pot manifestar com a condició crònica amb símptomes que persisteixen durant tota la vida, la majoria de les persones que pateixen el síndrome de Tourette presenten la màxima severitat dels tics durant els primers anys d'adolescència i van millorant a mesura que avança cap a la fase més tardana de l'adolescència o al començament de l'edat adulta.

 

Els tics sovint empitjoren quan la persona està excitada, cansada o pateix d'ansietat i s'atenuen durant la realització d'activitats calmades o que requereixen de concentració.

 

Existeixen medicaments efectius per a aquelles persones a les que els símptomes interfereixen amb el seu funcionament diari. No obstant això, a causa que els símptomes del tic no sempre produeixen discapacitat, no totes les persones amb la síndrome de Tourette requereixen de tractament farmacològic.

 

El tractament psicològic pot ser especialment útil per ajudar a adaptar-se millor al trastorn i a manejar els problemes socials i emocionals secundaris que de vegades ocorren com a conseqüència d'aquest.

 

 

 

Anna Villar Garcés

Psicòloga Clínica Col·legiada 19-395

 

Què és la teràpia miofuncional?

És la disciplina que s’encarrega de prevenir, valorar, diagnosticar i corregir les disfuncions que poden interferir, tant en la producció de la parla com en les diferents estructures del sistema orofacial.

Normalment la TMF es sol associar al tractament de la deglució atípica o dislàlies, encara que són molts els camps d’intervenció a més a més dels relacionats amb la ortodòncia.

 

Així doncs les àrees d’aplicació de la TMF són; 

-       Patologies funcionals (dislàlies, deglucions atípiques).

-       Malformacions facials, cranials y bucals (disglòssies, maloclusions, fissura palatina, etc).

-       Patologies neurològiques o neuromusculars (disfagia, disàrtria).

-       Seqüeles quirúrgiques s de AVC o TCE.

-       Post-intervencions de la zona oral.

-       Cirurgia de tumors de cara o coll.

-       Cirurgia plàstica reconstructiva.

-       Roncopaties.

-       Pacients geriàtrics, malalties neurològiques o degeneratives, TCE, nens prematurs, etc.

En general qualsevol trastorn, síndrome, traumatisme i/o malaltia en la que la funcionalitat de la musculatura orofacial queda compromesa.

L’intervenció pot ser activa, amb participació voluntària del pacient, o passiva sense la seva participació. Aquesta  reeducació es basa principalment en la exercitació específica, mitjançant praxies (exercicis orofacials), massatges, estimulació mecànica, control postural, etc. Té com a finalitat aconseguir un equilibri muscular orofacial que permeti realitzar adequadament patrons neuromotors del comportament del sistema orofacial.

 

La teràpia miofuncional són procediments y tècniques per:

-       Equilibrar o compensar les estructures oses implicades i les estructures musculars a nivell orofacial.

-       Crear nous patrons neuromotors del comportament i arribar a la seva generalització.

-       Reduir les parafuncions.

-        Millorar l’estètica del pacient.

Objectius de la Terapia Miofuncional (TMF)

-       Explorar y valorar les alteracions que poden aparèixer, tant a nivell estructural com funcional, respecta a la respiració, masticació y deglució.

-       Fer un diagnòstic miofuncional, definint les alteracions estructurals i funcionals que s’observen des d’un punt de vista qualitatiu.

-       Dissenyar un pla d’intervenció individualitzat per cada cas, que consistirà en l’execució de exercicis, supressió d’hàbits i prendre consciència dels nous patrons adquirits. El tractament es dissenyarà tenint en compte el nivell cognitiu del pacient.

 

-       Coordinar l’ intervenció  miofuncional amb altres professionals, com poden ser els fisioterapeutes,  etc. Decidint la manera d’intervenir i valorant de forma conjunta l’evolució del cas. 

 

Silvia Salmoral Martinez Logopeda Col. 3831

01 Març 2016

És conegut per tots que en processos de separació i divorci, i no només en el procés si no durant els anys d’infància i adolescència dels fills, tot i que inclús en un inici la separació hagi esdevingut amistosa, certes actuacions per part de la nostra ex parella que no prevèiem i que ens resulten incorrectes van generant disputes entre els pares que acaben afectant l’estat emocional i de conducta dels fills.

En ocasions, un dels progenitors o els dos, realitzen comentaris negatius als nens sobre la vida de l’altre progenitor que generen confusió i fins i tot sentiments de ràbia/culpa/responsabilitat en relació a la situació viscuda. Molts d’aquests comentaris o actituds no són del tot conscients i poc a poc anem perdent el nord en aquest procés. De fet, moltes persones no entenen com certs pares perden tan les bones formes o no controlen les seves verbalitzacions.  No obstant, si una situació es dóna tan freqüentment i té un índex tan elevat de prevalença, vol dir que és un procés difícil de controlar i que de manera gradual ens veiem immersos, incloent també la figura que tant volem salvar que és la dels nostres fills.

A aquest concepte en el qual un dels progenitors introdueix creences negatives, infundades o no, envers l’altre progenitor, fent que el seu fill cregui aquests fets de manera que acabi actuant en conseqüència, s’anomena alienació parental. El conjunt de símptomes que el nen pot arribar a presentar producte d’aquesta situació se l’anomena Síndrome d’Alienació Parental. No obstant, tot i que el concepte alienació parental sí que està reconegut en l’àmbit jurídic, en l’àmbit científic no ho està, per la qual cosa no està inclòs en el manual de trastorns mentals (DSM-V) ni ho inclou la Organització Mundial de la Salud (OMS).

Tot i així, el concepte i les característiques de les que parlem sí que  es poden identificar, prevenir i resoldre, amb l’objectiu que els nens pateixin el menys possible en aquests processos i en els anys que li queden vivint entre dues llars.

A continuació, exposem una sèrie de recomanacions a tenir en compte amb l’objectiu de perjudicar el menys possible als nostres fills en un procés dur en el qual els nens estan especialment vulnerables pels canvis succeïts en les seves vides i per la situació de pèrdua (depenent de la custodia) que poden estar experimentant: 

-          Si no tenim bona relació amb la mare o pare biològic del nen, intentar aparentar que sí que hi ha bona relació. Quan ens truqui, parlar de manera educada i fins i tot preguntar com està, tot i que l’altra persona no estigui per la tasca a l’altra banda del telèfon. El nostre fill estarà molt més tranquil si té la sensació que els seus pares tenen bona relació tot i que hagin decidit separar-se.

-          No fer verbalitzacions negatives sobre l’altre progenitor davant d’ells; ni referent a actes o situacions amb les que som crítics.

-          No desacreditar les pautes de conducta (càstigs, reforços) fets per l’altre progenitor. Si recolzem el disgust del nen referent a una pauta o càstig que ha posat el pare o la mare, estarem formant una aliança amb el nen que no sempre estarà basada en la realitat.

Quan els nens veuen que els seus pares no estan d’acord, aprenen molt fàcilment a aprofitar aquestes desavinences en benefici propi, de manera que no explicaran tota la veritat o poden tergiversar les informacions per lliurar-se d’un càstig o per a que se’ls recolzi emocionalment.

-          No entrar a parlar de temes econòmics. Cada pare té una situació econòmica diferent i si entrem a comentar el que la mare o el pare ha pagat o no ha pagat, el nen estarà aprenent implícitament a relacionar el valor econòmic amb el valor emocional. Per exemple: “El meu pare m’està dient que la meva mare no em paga l’escola, amb la qual cosa no es preocupa pels meus estudis. Si el meu pare s’enfada tan perquè no em paga els estudis i això vol dir que no m’estima, jo valoraré que si en algun moment algú no em compra alguna cosa que jo considero que necessito, això vol dir que no es preocupa per mi”.

-          Per últim, i potser la recomanació més difícil a seguir: tot i que ens arribi que l’ex parella està parlant malament de nosaltres el millor es no entrar al joc a desqualificar també al progenitor que ha iniciat la disputa. El recomanable es desmentir aquesta informació sense entrar o rebaixar-se al nivell de l’altre. Hem de recordar que els fets parlen més que les paraules, amb el temps, els nostres fills sabran valorar l’esforç que hagi fet cadascun amb els seus respectius fills.

Andrea Garcia

Psicòloga col. Núm. 19.844

 

 

El Trastorn de l’Espectre Autista és un trastorn del neurodesenvolupament que té una alta prevalença. El TEA afecta la percepció i el processament cerebral de la informació. De la mateixa manera que passa amb les persones neurotípiques o amb la resta de trastorns del neurodesenvolupament, dins del col·lectiu TEA hi ha persones molt diverses.

En podem trobar en commorbilitat amb Retard Mental, amb un QI dins la normalitat i fins i tot amb QI alts i amb talents especials.  

Dins la diversitat de les persones dins l’Espectre Autista totes elles mostren, en major o menor grau una alteració significativa en el desenvolupament de les habilitats de la comunicació, el llenguatge i la relació social. A més a més, manifesten interessos restringits i conductes repetitives i estereotipades.

Està demostrat dels beneficis del diagnòstic precoç així com d’una intervenció psicoeducativa especialitzada i amb certa intensitat. Per aquest motiu, és molt important que les famílies de les persones amb TEA s’informin i es formin per tal de contribuir en la intensitat de la intervenció. I dins de les famílies, els germans i germanes hi juguen un paper molt important. Us recomanem el vídeo “Mi hermanito de la Luna”:

 

https://www.youtube.com/watch?v=0HRD310kVOY

Olga Belmonte Vila

                                                                                                                                                                           Mestra d’EE i Psicopedagoga Col·legiada 1388

                                                                                                                                     

Subscriu-te

Contacte

Pot posar-se en contacte amb nosaltres mitjançant.

  • Telèfon: +34 93 893 33 53
  • Telèfon: +34 639 945 271

Segueix-nos

Estem a les següents xarxes socials. Segueix-nos!

Segueix-nos

Segueix-nos

Las cookies nos permiten ofrecer nuestros servicios. Al utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las cookies. Ver política de cookies