+34 93 893 33 53 / info@uditta.com

Bloc

Quan preveiem que el nostre fill serà intervingut quirúrgicament ens sorgeixen molts dubtes i preocupacions sobre com hem de  preparar el nostre fill per a que no ho passi malament o la situació no li resulti violenta,  sobretot si el nostre fill o filla té entre 4 i 7 anys.

 

A continuació, oferim algunes pautes i recursos per a la preparació dels nens en aquestes circumstàncies:

 

1 - El primer és estar ben informat del procés que es seguirà per poder preparar l'infant, és a dir, saber on el portaran primer, qui vindrà a buscar-lo, com i quan li posaran l'anestèsia, quan i on l'accés és permès als pares , etc..

 

2. Quan comencem a comunicar-li al nen el que succeirà, és primordial mantenir una actitud molt calmada, que no se’ns vegi tensos ni nerviosos. No mentirem, només disfressarem la veritat i utilitzarem un llenguatge senzill i adaptat al seu nivell de comprensió i maduresa. Per això,  és important saber els passos del procés, per tal de poder avançar-li la realitat del que succeirà.

 

 

3. El missatge ha de dirigir-se a que el metge l'ajudarà a que torni a estar bé. Ha de quedar reflectit com un heroi o com algú que fa coses que pocs poden. Quan arribeu allà l'interessant seria fins i tot saber el nom del metge que farà l’operació per tal que el nen ho sàpiga.

 

 

4. Uns dies abans a l’operació, escolliu un conte (o inventeu un vosaltres mateixos) sobre un nen que va a l'hospital i allà li passen coses divertides. Poseu-lo en context que aquest nen tenia por quan va arribar a aquest lloc perquè totes les parets eren blanques, no coneixia ningú, era diferent a estar a casa, etc. (és a dir, dir la veritat) però que finalment el metge el va ajudar i que va conèixer més nens que estaven en la mateixa situació. El personatge que decidiu com a protagonista de la història cal que atregui al seu fill, és a dir, proposar un nen protagonista amb característiques similars al nostre. Tanmateix, que quedi reflectit que el nen de la història va tenir el privilegi de veure de prop com els metges curen persones i ajudar a molts, molts nens.

 

 

5. En un altre moment, trieu un peluix o ninot que sovint jugui i jugar a metges. Per exemple, l'ós de peluix o nina es fa mal, aleshores preguntar al nen on ha d’anar el seu ninot (dirà el metge) i passar-ho molt bé jugant. També podeu simular que el ninot tenia por d'anar a l'hospital i que sigui el vostre fill qui li aconselli.

 

 

6. Després vindrà quan l’hem de dir que haurem d'anar a l'hospital perquè l’han de curar. Donar exemples d'altres nens que el nostre fill conegui perquè ho entengui (nens que els han operat d’apendicitis o de les amígdales). Exposar-lo com una cosa que li passa a tothom.

 

7. Amb el peluix o nina anterior, podem dir que, com també està malalt, se’l pot endur a l'hospital i que poden tenir-lo amb ell en tot moment (primer esbrinar si això és possible), ja que el nen ha de veure que tot succeeix tal i com l’hem explicat.

 

8. No fer comentaris amb paraules com salvar la vida o sobreviure, o  que després de l'operació mai més es posarà malalt, donat que no és cert.

 

9. En relació amb l'operació, no utilitzar paraules com obrir, tallar, etc.  Explicar el seu problema amb paraules senzilles i no alarmistes.

 

10. Respecte a l'anestèsia, si és necessària,  explicar que el dormiran perquè no li faci mal res i que, per tant, és bo per a ell/ella.

 

11.  Animeu a que el nen pregunti tot allò que necessiti ja que  fareu que es senti segur, no eviteu el tema sinó que responeu a un nivell molt més simple i fàcil del que pugui ser en realitat.  

 

12. El dia de l'operació intenteu portar coses que el distreguin tant abans com després de l'operació.

 

 

Finalment, recordar que els nens a vegades ens sorprenen i són més forts del que semblen.

 

Andrea Garcia

Psicòloga Col. 19.844

 

 

Els sistemes augmentatius i alternatius de la comunicació estan dissenyats per a persones amb problemes de comunicació , llenguatge o parla. Aquests sistemes de Comunicació són una eina imprescindible per a moltes persones amb dificultat de llenguatge/comunicació/parla ja que suposen, en molts casos, un salt qualitatiu per a la seva autonomia i per la seva capacitat d'interacció amb altres persones. Entre els potencials usuaris d’aquests sistemes trobem persones afectades de paràlisi cerebral, trastorn espectre autista (TEA), discapacitat intel·lectual o esclerosis múltiple entre d’altres.

Els SAAC es poden classificar, segons la seva utilització, en dos tipus:

  • Comunicació alternativa, quan aquests sistemes substitueixen totalment el llenguatge i la parla.
  • Comunicació augmentativa o complementaris, quan fem referència a una comunicació de suport o ajuda. El mot augmentativa ressalta que l'ensenyament de les formes alternatives de comunicació té un doble objectiu: promoure i reforçar la parla i proporcionar un mitjà de comunicació mentre aquesta no apareix.

Les principals característiques dels SAAC són la personalització i la portabilitat segons les necessitats de cada usuari.

Trobem diferents SAAC:

-          Sistema de signes manual.

-          Sistema de signes gràfics:

-Signes-senyal amb objectes tangibles o referencials. 

- Signes-senyal amb pictogrames SPC.

Silvia Salmoral Martinez

Logopèda nº col.3831

 

 

Plantegem una activitat per a poder treballar amb els vostres nens/es sobre el reconeixement de les pròpies emocions.

Moltes vegades ens es difícil saber que ens passa en certs moments de la vida, i ens costa encara més poder posar-li nom al nostre estat.

La Caixa de les emocions és una eina que ajuda als infants i joves a poder conèixer les diferents emocions i sobretot a poder associar-les amb els canvis que provoquen en el cos i en la ment ( “el cor em batega ràpid”, “em costa respirar”, “no tinc ganes de fer res”, “tinc ganes de fer coses”, “somriures que no puc frenar”….) .

És basa en construir una caixa en la que podria estar escrit “et dic com em sento”. Dins apareixen diverses cartolines amb el nom de diferents emocions amb la seva descripció i els símptomes per poder identificar-les.

Diàriament, es dedica una estona en la que el nen o nena ha de buscar dins de la Caixa una emoció amb la que s’ha sentit identificat/da en algun moment durant el dia, poden ser capaç, si és dona, d’associar-ho amb alguna situació que hagi viscut. D’aquesta manera estem ajudant a l’infant a poder-se conèixer i a poder buscar eines, si ho necessita, per a poder gestionar de manera adequada diferents situacions i estats en els que es va trobant en el transcurs de la vida.

Neus Dalmau Arís

 

Psicòloga General Sanitària Col. 21501

En els trastorns de l’aprenentatge sovint es troben afectades les funcions executives, ubicades en el lòbul frontal del cervell i encarregades de diversos processos cognitius tals com:

- La memòria de treball.

- L’autoregulació.

- La planificació.

- La flexibilitat.

- La inhibició de conductes.

Amb les noves tecnologies, sorgeixen un munt de possibilitats a l’hora de poder reforçar certes dificultats. Les professionals d’UDITTA creiem que és molt important motivar als nens i nenes a treballar aquests aspectes d’una manera lúdica i, per tan, ens servim de la tecnologia per fer-ho. D’aquesta manera, la feina no acaba en les sessions amb les professionals, sinó que ho poden seguir fent des de casa a través de l’ordinador, el mòbil i les tabletes.

Us deixem algunes de les aplicacions que fem servir per reforçar les funcions executives:

Flow free, Schulte Grid, Greedy 2, Symmetrain, PickUp Sticks, DoodleSpy, Rail Maze Pro, Reflex, Simple Mazes, Visual Attn Lite, Scatter HD, Science XL, Tap The Frog, Color Rush, Diferencias, Holmes HdO, Entrenamiento, Matchblock, IQ Test Pro, Perfection, Omicron HD, Skill Game, Secret Society, Where's my... ,Tangram, Tetris Blitz, Plumber Land, Subway Surf, Memorama, Memory!, MemoryMatch.

 

 MªVictoria Jubert Anfrons

Psicòloga i psicopedagoga nº Col. 16-747

04 abril 2016

Deures per fer a casa sí, no...

El dia a dia de les famílies, malgrat la disparitat d’opinions sobre la conveniència de fer-ne, és que els nens i nenes acostumen a portar deures casa. Davant aquesta realitat diària i tenint en compte la complexitat i peculiaritat de les diferents etapes acadèmiques, els escolars porten deures! 

En defensa dels deures escolars s’afirma que reforcen aprenentatges fets a la classe, que creen hàbits de treball, superació i disciplina; que reforcen la concentració i la memòria. Però, sense entrar en polèmica sobre la conveniència o no, pels pares, en haver d’ajudar als seus fills a fer els deures, després d’una llarga jornada escolar per uns, i laborals pels altres, és sovint font de tensió i conflicte.  

La majoria dels escolars, tot haver de ser els responsables dels deures acadèmics, comparteixen, en la majoria de casos, aquesta responsabilitat amb els seus pares. El context familiar es transforma diàriament en famílies que treballen fora de casa i que tot i així, en arribar a casa, vigilen, reforcen aprenentatges, fan complir les tasques escolars i si els hi queda temps...hi juguen, parlen i s’escolten sense presses.

En aquest context familiar ens hi calen algunes orientacions bàsiques:

1. Els deures s’han de fer en un lloc fix, un lloc de casa on hi hagi silenci, sense distraccions, sense tele/mòbil... Ensenyem que és un moment respectat per tots.

2. El missatge a donar és que són reforços per aprendre a treballar de manera autònoma el que han aprés a classe i que vosaltres podeu explicar dubtes, ajudar a trobar respostes, informacions, etc. Mai fer-los vosaltres.

3. No feu judicis de valors davant d’ells, si són molt o pocs, adequats o no. Donem un missatge de responsabilitat i de respecte en vers el professorat.

4. El temps que hi dediquin ha de ser temps de serenor. Si apareixen dificultats, no hem de pressionar, criticar, renyar...ni crear ansietat. Cal transmetre tranquil·litat i evitar una visió negativa de l’escola. Sempre se li pot fer arribar al professor quines dificultats s’ha trobat el vostre fill  perquè li ajudi a classe.

5. Si us necessiten, tenir el grau de disponibilitat adequat i de qualitat, sense mirar la tele, escrivint whatsApp, etc. 

7. Potencieu inicialment l’autonomia i després, si cal, superviseu, aclariu dubtes o ajudeu prenent la lliçó...No superviseu absolutament tot el que fa.

8. Col·laboreu i confieu amb els professorat en cas de recomanar alguna ajuda externa o material complementari després de les classes.

9. Adeqüeu les activitats extraescolars a les tasques acadèmiques i considereu la necessitat d’un temps personal i de joc a casa.

10. Establiu un temps raonable, segons l’edat per a fer els deures. Ha d’haver un temps mínim per a poder realitzar-los bé i per conseqüència un màxim. Ensenyeu-los a organitzar i gestionar el temps de deures de manera adequada.

 

Marta Orozco i Pérez. Mestra i Psicopedagoga. Col. 768

 

Sovint es pensa que un diagnòstic tendeix a etiquetar a una persona de per vida. Però... és realment així? El fet de posar nom a unes dificultats ha de posar nom també a una persona?

Un diagnòstic no ha de donar un títol específic a ningú, no s’ha d’entendre com un SER diferent, sinó com una CONVIVÈNCIA amb unes certes dificultats concretes.

Tots portem la motxilla darrera carregada de vivències que ens fan créixer com a persona i aprendre a superar els problemes amb els que ens creuem diàriament, igual que a plantejar-nos reptes i objectius per anar assolint. Un diagnòstic pot formar part de la nostra motxilla, però no per això ha d’ocupar el major espai ni posar-nos una etiqueta fixa que ens acompanyi tota la vida. Al contrari.

El diagnòstic ajuda a detectar la base de les dificultats i permet que es duguin a terme una sèrie d’actuacions concretes que puguin ajudar de manera més efectiva a la persona, així com a entendre-la.

El fet de posar nom a unes dificultats fa que els/les mestres, especialistes, famílies, i en general, tots aquells/es que formin part de l’entorn pròxim de la persona sàpiguen com actuar i ajudar-la a superar els entrebancs que pugui anar-se trobant i, per tant, afavorir positivament en el seu desenvolupament com a persona. La IMPORTÀNCIA no se li ha de donar al que pugui tenir, sinó a les estratègies i solucions que podem donar a partir d’ara per a poder-la ajudar i potenciar els seus punts forts.

Així doncs, no deixem que un diagnòstic serveixi com a etiqueta i valorem els beneficis que pot aportar el coneixement del per què una persona pot actuar o comportar-se d’una manera o una altra i ajudar-la envers a les seves dificultats.

A més, cal tenir en compte que no diagnosticar també pot tendir a etiquetar: “aquest nen és un gandul”, “és inquiet”, “és molt dispers”, “sempre molesta”... Veiem com aquestes frases poden posar un nom a qualsevol alumne/a d’una escola. Deixem de banda les etiquetes i siguem més comprensius/ves buscant solucions i millores per a aquestes dificultats.

El següent curtmetratge pot ajudar a entendre la importància de saber comprendre l’acompanyament d’un diagnòstic i saber aportar estratègies necessàries sense haver d’etiquetar:

https://www.youtube.com/watch?v=xQ_rbKMOzag

 

Gisela Hernández Quesada

 

Mestra d’Educació Especial i Psicopedagoga. Col. 01685

Subscriu-te

Contacte

Pot posar-se en contacte amb nosaltres mitjançant.

  • Telèfon: +34 93 893 33 53
  • Telèfon: +34 639 945 271

Segueix-nos

Estem a les següents xarxes socials. Segueix-nos!

Segueix-nos

Segueix-nos

Las cookies nos permiten ofrecer nuestros servicios. Al utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las cookies. Ver política de cookies