+34 93 893 33 53 / info@uditta.com

Bloc

Plantegem una activitat per a poder treballar amb els vostres nens/es sobre el reconeixement de les pròpies emocions.

Moltes vegades ens es difícil saber que ens passa en certs moments de la vida, i ens costa encara més poder posar-li nom al nostre estat.

La Caixa de les emocions és una eina que ajuda als infants i joves a poder conèixer les diferents emocions i sobretot a poder associar-les amb els canvis que provoquen en el cos i en la ment ( “el cor em batega ràpid”, “em costa respirar”, “no tinc ganes de fer res”, “tinc ganes de fer coses”, “somriures que no puc frenar”….) .

És basa en construir una caixa en la que podria estar escrit “et dic com em sento”. Dins apareixen diverses cartolines amb el nom de diferents emocions amb la seva descripció i els símptomes per poder identificar-les.

Diàriament, es dedica una estona en la que el nen o nena ha de buscar dins de la Caixa una emoció amb la que s’ha sentit identificat/da en algun moment durant el dia, poden ser capaç, si és dona, d’associar-ho amb alguna situació que hagi viscut. D’aquesta manera estem ajudant a l’infant a poder-se conèixer i a poder buscar eines, si ho necessita, per a poder gestionar de manera adequada diferents situacions i estats en els que es va trobant en el transcurs de la vida.

Neus Dalmau Arís

 

Psicòloga General Sanitària Col. 21501

En els trastorns de l’aprenentatge sovint es troben afectades les funcions executives, ubicades en el lòbul frontal del cervell i encarregades de diversos processos cognitius tals com:

- La memòria de treball.

- L’autoregulació.

- La planificació.

- La flexibilitat.

- La inhibició de conductes.

Amb les noves tecnologies, sorgeixen un munt de possibilitats a l’hora de poder reforçar certes dificultats. Les professionals d’UDITTA creiem que és molt important motivar als nens i nenes a treballar aquests aspectes d’una manera lúdica i, per tan, ens servim de la tecnologia per fer-ho. D’aquesta manera, la feina no acaba en les sessions amb les professionals, sinó que ho poden seguir fent des de casa a través de l’ordinador, el mòbil i les tabletes.

Us deixem algunes de les aplicacions que fem servir per reforçar les funcions executives:

Flow free, Schulte Grid, Greedy 2, Symmetrain, PickUp Sticks, DoodleSpy, Rail Maze Pro, Reflex, Simple Mazes, Visual Attn Lite, Scatter HD, Science XL, Tap The Frog, Color Rush, Diferencias, Holmes HdO, Entrenamiento, Matchblock, IQ Test Pro, Perfection, Omicron HD, Skill Game, Secret Society, Where's my... ,Tangram, Tetris Blitz, Plumber Land, Subway Surf, Memorama, Memory!, MemoryMatch.

 

 MªVictoria Jubert Anfrons

Psicòloga i psicopedagoga nº Col. 16-747

04 abril 2016

Deures per fer a casa sí, no...

El dia a dia de les famílies, malgrat la disparitat d’opinions sobre la conveniència de fer-ne, és que els nens i nenes acostumen a portar deures casa. Davant aquesta realitat diària i tenint en compte la complexitat i peculiaritat de les diferents etapes acadèmiques, els escolars porten deures! 

En defensa dels deures escolars s’afirma que reforcen aprenentatges fets a la classe, que creen hàbits de treball, superació i disciplina; que reforcen la concentració i la memòria. Però, sense entrar en polèmica sobre la conveniència o no, pels pares, en haver d’ajudar als seus fills a fer els deures, després d’una llarga jornada escolar per uns, i laborals pels altres, és sovint font de tensió i conflicte.  

La majoria dels escolars, tot haver de ser els responsables dels deures acadèmics, comparteixen, en la majoria de casos, aquesta responsabilitat amb els seus pares. El context familiar es transforma diàriament en famílies que treballen fora de casa i que tot i així, en arribar a casa, vigilen, reforcen aprenentatges, fan complir les tasques escolars i si els hi queda temps...hi juguen, parlen i s’escolten sense presses.

En aquest context familiar ens hi calen algunes orientacions bàsiques:

1. Els deures s’han de fer en un lloc fix, un lloc de casa on hi hagi silenci, sense distraccions, sense tele/mòbil... Ensenyem que és un moment respectat per tots.

2. El missatge a donar és que són reforços per aprendre a treballar de manera autònoma el que han aprés a classe i que vosaltres podeu explicar dubtes, ajudar a trobar respostes, informacions, etc. Mai fer-los vosaltres.

3. No feu judicis de valors davant d’ells, si són molt o pocs, adequats o no. Donem un missatge de responsabilitat i de respecte en vers el professorat.

4. El temps que hi dediquin ha de ser temps de serenor. Si apareixen dificultats, no hem de pressionar, criticar, renyar...ni crear ansietat. Cal transmetre tranquil·litat i evitar una visió negativa de l’escola. Sempre se li pot fer arribar al professor quines dificultats s’ha trobat el vostre fill  perquè li ajudi a classe.

5. Si us necessiten, tenir el grau de disponibilitat adequat i de qualitat, sense mirar la tele, escrivint whatsApp, etc. 

7. Potencieu inicialment l’autonomia i després, si cal, superviseu, aclariu dubtes o ajudeu prenent la lliçó...No superviseu absolutament tot el que fa.

8. Col·laboreu i confieu amb els professorat en cas de recomanar alguna ajuda externa o material complementari després de les classes.

9. Adeqüeu les activitats extraescolars a les tasques acadèmiques i considereu la necessitat d’un temps personal i de joc a casa.

10. Establiu un temps raonable, segons l’edat per a fer els deures. Ha d’haver un temps mínim per a poder realitzar-los bé i per conseqüència un màxim. Ensenyeu-los a organitzar i gestionar el temps de deures de manera adequada.

 

Marta Orozco i Pérez. Mestra i Psicopedagoga. Col. 768

 

Sovint es pensa que un diagnòstic tendeix a etiquetar a una persona de per vida. Però... és realment així? El fet de posar nom a unes dificultats ha de posar nom també a una persona?

Un diagnòstic no ha de donar un títol específic a ningú, no s’ha d’entendre com un SER diferent, sinó com una CONVIVÈNCIA amb unes certes dificultats concretes.

Tots portem la motxilla darrera carregada de vivències que ens fan créixer com a persona i aprendre a superar els problemes amb els que ens creuem diàriament, igual que a plantejar-nos reptes i objectius per anar assolint. Un diagnòstic pot formar part de la nostra motxilla, però no per això ha d’ocupar el major espai ni posar-nos una etiqueta fixa que ens acompanyi tota la vida. Al contrari.

El diagnòstic ajuda a detectar la base de les dificultats i permet que es duguin a terme una sèrie d’actuacions concretes que puguin ajudar de manera més efectiva a la persona, així com a entendre-la.

El fet de posar nom a unes dificultats fa que els/les mestres, especialistes, famílies, i en general, tots aquells/es que formin part de l’entorn pròxim de la persona sàpiguen com actuar i ajudar-la a superar els entrebancs que pugui anar-se trobant i, per tant, afavorir positivament en el seu desenvolupament com a persona. La IMPORTÀNCIA no se li ha de donar al que pugui tenir, sinó a les estratègies i solucions que podem donar a partir d’ara per a poder-la ajudar i potenciar els seus punts forts.

Així doncs, no deixem que un diagnòstic serveixi com a etiqueta i valorem els beneficis que pot aportar el coneixement del per què una persona pot actuar o comportar-se d’una manera o una altra i ajudar-la envers a les seves dificultats.

A més, cal tenir en compte que no diagnosticar també pot tendir a etiquetar: “aquest nen és un gandul”, “és inquiet”, “és molt dispers”, “sempre molesta”... Veiem com aquestes frases poden posar un nom a qualsevol alumne/a d’una escola. Deixem de banda les etiquetes i siguem més comprensius/ves buscant solucions i millores per a aquestes dificultats.

El següent curtmetratge pot ajudar a entendre la importància de saber comprendre l’acompanyament d’un diagnòstic i saber aportar estratègies necessàries sense haver d’etiquetar:

https://www.youtube.com/watch?v=xQ_rbKMOzag

 

Gisela Hernández Quesada

 

Mestra d’Educació Especial i Psicopedagoga. Col. 01685

21 Març 2016

A UDITTA estem convençudes que els nens, perquè aprenguin i es sentin motivats, necessiten sentir-se capaços i hàbils en les tasques que realitzen. Què millor manera de demostrar-ho que amb el joc!

Per tal de treballar la consciència fonològica, l'accés al lèxic, les categories semàntiques, l'estructuració del llenguatge, la memòria...ens servim de nombrosos jocs de taula.

Un d'ells és el PALABREA. Un atractiu i dinàmic joc on es tracta de trobar paraules de diferents categories que comencin per la lletra que ha tocat a l'atzar.

I a partir d'aquí... IMAGINACIÓ!! Les possibilitats són infinites!

 

Us animeu a jugar?

 

 

   CHUS DE CASTRO SÁNCHEZ

                                                                                  Logopeda Col. 1959

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                            

El síndrome de Tourette és un trastorn neurològic caracteritzat per la producció de moviments repetitius, estereotipats i involuntaris (tics motors) i l'emissió de sons vocals involuntaris (tics vocals).

 

Els primers símptomes del síndrome de Tourette s'observen gairebé sempre a partir de la infantesa, iniciant-se generalment entre els 7 i 10 anys d'edat.

 

El curs de la malaltia varia entre pacients. Els tics van i vénen amb el transcurs del temps i varien en el tipus, freqüència, lloc i severitat del tic. Així, tot i que el síndrome de Tourette es pot manifestar com a condició crònica amb símptomes que persisteixen durant tota la vida, la majoria de les persones que pateixen el síndrome de Tourette presenten la màxima severitat dels tics durant els primers anys d'adolescència i van millorant a mesura que avança cap a la fase més tardana de l'adolescència o al començament de l'edat adulta.

 

Els tics sovint empitjoren quan la persona està excitada, cansada o pateix d'ansietat i s'atenuen durant la realització d'activitats calmades o que requereixen de concentració.

 

Existeixen medicaments efectius per a aquelles persones a les que els símptomes interfereixen amb el seu funcionament diari. No obstant això, a causa que els símptomes del tic no sempre produeixen discapacitat, no totes les persones amb la síndrome de Tourette requereixen de tractament farmacològic.

 

El tractament psicològic pot ser especialment útil per ajudar a adaptar-se millor al trastorn i a manejar els problemes socials i emocionals secundaris que de vegades ocorren com a conseqüència d'aquest.

 

 

 

Anna Villar Garcés

Psicòloga Clínica Col·legiada 19-395

 

Subscriu-te

Contacte

Pot posar-se en contacte amb nosaltres mitjançant.

  • Telèfon: +34 93 893 33 53
  • Telèfon: +34 639 945 271

Segueix-nos

Estem a les següents xarxes socials. Segueix-nos!

Segueix-nos

Segueix-nos

Las cookies nos permiten ofrecer nuestros servicios. Al utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las cookies. Ver política de cookies