+34 93 893 33 53 / info@uditta.com

Bloc

17 Novembre 2016

Els tics nerviosos es defineixen per ser moviments involuntaris, bruscs, curts i repetitius de qualsevol grup muscular. Acostumen a aparèixer de manera més freqüent durant la infància i poden afectar fins a un 15-20% de la població infantil entre els 6 i 10 anys. Acostumen a ser més freqüents en nens,  sobretot en els més tímids i cohibits.

Tot i que son moviments involuntaris, en ocasions la seva aparició es pot anticipar, poden arribar a controlar-los. 

Poden afectar a qualsevol múscul, tot i que els més comuns són els moviments de mandíbula, l'elevació de les espatlles, l'elevació de les celles, el parpelleig o la tos persistent. 

Tipus de tics: 

  • Tics motors simples: normalment són els que afecten al cap, coll i espatlles (alçar celles, parpelleig...)
  • Tics motors complexes: afecten a diferents grups musculars amb l'objectiu de realitzar una acció concreta: saltar, girar sobre si mateix...
  • Tics vocals simples: creen sons (grunyir, emetre un determinat so de manera repetitiva...)
  • Tics vocals complexes: (repetir una paraula que escolta o una paraula que acaba de dir). 

Com s'ha d'intervenir des de casa?

  • Actuar amb normalitat davant l'aparició dels tics. 
  • Gestionar en la mesura del possible les situacions que l'infant viu com a estressants i fomentar seguretat per a que les pugui viure de manera més saludable. 
  • Practicar tècniques de relaxació. 
  • Treballar l'autoestima a base de reforçament positiu. 
  • Respectar les hores de son. 

Quan consultar a un especialista?

En general, els tics acostumen a desaparèixer per si sols quan s'arriba a l'adolescència, sense necessitat de tractament, tot i així és recomanable consultar a un especialista en els casos següents: 

  • Si el tic persisteix durant un any o més. 
  • Si s'intensifica o apareix amb més freqüència. 
  • Si està interferint en les seves activitats diàries. 
  • Si afecta al seu rendiment escolar.
  • Si afecta a les seves relacions socials i per conseqüència a la seva autoestima. 

Neus Dalmau Arís

Psicòloga General Sanitària

Col·legiada 21501

 

 

 

 

-     

 

 

17 Novembre 2016

Els tics nerviosos es defineixen per ser moviments involuntaris, bruscs, curts i repetitius de qualsevol grup muscular. Acostumen a aparèixer de manera més freqüent durant la infància i poden afectar fins a un 15-20% de la població infantil entre els 6 i 10 anys. Acostumen a ser més freqüents en nens,  sobretot en els més tímids i cohibits.

Tot i que son moviments involuntaris, en ocasions la seva aparició es pot anticipar, poden arribar a controlar-los. 

Poden afectar a qualsevol múscul, tot i que els més comuns són els moviments de mandíbula, l'elevació de les espatlles, l'elevació de les celles, el parpelleig o la tos persistent. 

Tipus de tics: 

  • Tics motors simples: normalment són els que afecten al cap, coll i espatlles (alçar celles, parpelleig...)
  • Tics motors complexes: afecten a diferents grups musculars amb l'objectiu de realitzar una acció concreta: saltar, girar sobre si mateix...
  • Tics vocals simples: creen sons (grunyir, emetre un determinat so de manera repetitiva...)
  • Tics vocals complexes: (repetir una paraula que escolta o una paraula que acaba de dir). 

Com s'ha d'intervenir des de casa?

  • Actuar amb normalitat davant l'aparició dels tics. 
  • Gestionar en la mesura del possible les situacions que l'infant viu com a estressants i fomentar seguretat per a que les pugui viure de manera més saludable. 
  • Practicar tècniques de relaxació. 
  • Treballar l'autoestima a base de reforçament positiu. 
  • Respectar les hores de son. 

Quan consultar a un especialista?

En general, els tics acostumen a desaparèixer per si sols quan s'arriba a l'adolescència, sense necessitat de tractament, tot i així és recomanable consultar a un especialista en els casos següents: 

  • Si el tic persisteix durant un any o més. 
  • Si s'intensifica o apareix amb més freqüència. 
  • Si està interferint en les seves activitats diàries. 
  • Si afecta al seu rendiment escolar.
  • Si afecta a les seves relacions socials i per conseqüència a la seva autoestima. 

Neus Dalmau Arís

Psicòloga General Sanitària

Col·legiada 21501

 

 

 

 

-     

 

 

08 Novembre 2016

Fa dues setmanes vam retardar una hora el rellotge, és a dir, vàrem dormir una hora més. Encara que ens sembli un canvi petit, aquesta mesura pot afectar el bioritme dels més petits. Segons la AEP (Associació Espanyola de Pediatria), els nens són el col·lectiu que més nota els efectes del canvi. El seu rellotge biològic pot trigar des d’un parell de dies fins una setmana a adaptar-se al nou horari. 

Respecte al canvi d’hora que té lloc ara a l’octubre, es tradueix en que es retarden els menjars i l’hora d’anar a dormir. És habitual que els nens presentin canvis en el patró de la son durant els primers dies, mal humor, irritabilitat i que estiguin més apàtics i nerviosos, així com que presentin alteracions en els hàbits alimentaris. A mesura que van creixent, aquests efectes es van reduint, tot i que no desapareixen per complet.

Com reduir l’impacte del canvi horari

Una de les millors maneres per fer que el canvi no es noti tan en els petits és acostumar-los uns dies abans de que es produeixi, és a dir, anticipar. Per exemple, es pot retardar 15 minuts l’horari de totes les rutines del nen (menjar, dormir, aixecar-se...), d’aquesta manera el canvi es notarà menys brusc.

És important que tota la família acompanyi al nen en aquest procés de canvi, d’aquesta manera veurà que és un fet que afecta a tots els integrants de la casa i li costarà menys sentir-se implicat amb els canvis.

MªVictoria Jubert Anfrons

Psicòloga i Psicopedagoga

Col. 16747

Avui en dia estem immersos en una societat altament competitiva, i no només nosaltres, sinó també els més petits. Tots volem que els nostres fills estiguin preparats per la vida i siguin exitosos en ella, però a quin preu?

Ens hem parat a pensar quins perills implica ser tan exigents amb ells?

  •            Pot generar un fort sentiment de por al fracàs,  una pèrdua d’autoestima i de motivació. 

No em d’oblidar que la infància és una període d’aprenentatge. On els nens han d’aprendre de manera lúdica i divertida, s’han d’equivocar, han de ser creatius, passar estones jugant i jugant, han de passar temps amb altres nens, etc. Hem d’aprendre a ajustar les nostres expectatives i evitar generar una pressió innecessària en els nens. 

Els nens no necessiten ser els millors, sinó simplement ser feliços. Estimem-los, protegim-los, donem-los suport, fem-los riure, deixem-los escollir, respectem-los, en definitiva deixem-los ser feliços.

Marta Creus Culubret

Psicòloga General Sanitària. Col 18016.

Especialista en neuropsicologia infantil,

atenció precoç i trastorns d’aprenentatge. 

Bona nit

 

El conte abans de dormir, pot convertir-se en un espai familiar màgic, on petits i grans gaudeixin plegats. Per aconseguir quests espai especial, en finalitzar el dia, haurem d’envoltar-lo d’il·lusió i expectació. Podem convertir aquest moment del conte en un bon aliat perquè se’n vagin a dormir a temps. Per no perdre’s-el acabaran de sopar a temps; es rentaran les dents...o deixaran de voletejar sense trobar el moment d’anar-se’n al llit.

 

En l’actualitat són innumerables els contes que podem adquirir per llegir, explicar i mostrar les il·lustracions fantàstiques que hi disposen. Des de d’UDITTA us volem animar a fer els vostres contes, de tant en tant, no és el cas d’obligar la nostra ment cansada de tot un dia de mil i una coses, a esforçar-se en ser una vegada més creatius i sorprenents. 

 

Podeu establir  la nit del Conte Màgic, una nit on no hi hagi pressió per acabar ràpidament el conte perquè estem poc engrescats explicant-lo, mentre tenim el cap embotit de mil i una coses. Podem establir el dia o dies del Conte Màgic. Però què tenen aquests contes de màgics? Ben poc en comú amb els impresos! Comencem, no sabem com, però a mesura que expliquem, anem imaginant i creant, creant i imaginant. Provocant l’expectació en tot moment.

 

Per poder realitzar-los, no ens cal ser grans narradors, ni narradores; no ens hi cal saber més, que crear ambient idoni, abans, durant i després de la narració. Amb ells aconseguirem que fitxin l’atenció en les nostres paraules, perquè de mica en mica, la seva imaginació s’enriqueixi d’imatges mentals. Desapareguts els estímuls visuals dels llibres de contes, processaran les nostres paraules amb una barreja d’imatges pròpies i reals que els estimularan la imaginació d’una manera lúdica i gradual. Per aconseguir-ho podem contribuir aquest moment inicial, amb una preparació especial, donant intriga al moment, o creant un interès diferent al què estan acostumats. Comentaris com “Estem preparats”, “Avui serà un conte increïble!!!”... i en estar al llit,...apaguem la llum  i deixem l’habitació amb una llum tènue que ens hi ajudi a començar el misteri...

 

Podem fer servir diferents seleccions de personatges, contextos, colors, etc., tot el que calgui, perquè imaginin lliurament i es submergeixin en el conte. Ara el protagonista serà la nostra veu; els diferents tons i ritmes de veu, faran que, interpretant els personatges o creant l’expectació necessària, gaudeixin del final del dia amb vosaltres;  Tot i que, recordeu, a vegades, ens hi podem engrescar tant que podem crear l’efecte contrari i fer un conte massa excitant; no oblideu sobretot que l’objectiu final és que en acabar-lo, o no, dormin i descansin. Per això acabarem sempre el conte amb un bon final que els hi tranquil·litzi i eviti que ens hi demanin de continuar i a la vegada, que els seus últims pensaments del dia, abans de dormir, siguin feliços.

 

Marta Orozco i Pérez. Mestra i Psicopedagoga.

Col.legiada número 768

L'educació d'un fill és un tema complex per al qual el pare no ha estat entrenat i rep múltiples influències i recomanacions sobre com exercir. Algunes són molt valuoses, altres les va descobrint per si mateix i altres poden portar a confusions i dificultarà seriosament la tasca.

En l'actualitat hi ha corrents molt influents que opinen que evitar el patiment i la frustració del nen és un dels pilars fonamentals per a "ser bon pare"; però, això pot portar a equívocs i passar fàcilment a exercir la "sobreprotecció".

En casos extrems, la sobreprotecció podria considerar-se una nova forma de maltractament, ja que, si bé no és mal intencionada, priva el nen de la seva evolució i aprenentatge natural, minvant les seves capacitats i fent-ho incompetent a nivell emocional.

Quan protegim en excés a un nen, no li deixem enfrontar les conseqüències naturals de la seva acció doncs o les evitem o disminuïm, i per tant, no va adquirint la comprensió de com funciona el món i la seva tolerància a la frustració no es desenvolupa.

No és estrany trobar a la clínica casos de pares que em diuen que no entenen perquè el seu fill adolescent està tan agressiu amb ells quan " li han donat tot". En realitat aquest és el problema. Quan una persona no aprèn a obtenir les coses per si mateix, es creu amb dret a exigir i imposa que l'hi donin tot tal qual ho necessita, i quan això no és així descarrega la seva frustració amb gran agressivitat contra la persona que no l'hi proporciona perquè és intolerable per a ell.

Una altra de les conseqüències habituals d'aquesta sobreprotecció, especialment quan s'ajunta amb el tracte al fill com a un igual i se l'informa d'assumptes adults o està enmig de conflictes familiars, és la por. El nen no experimenta la sensació de seguretat que dóna que uns pares siguin capaços de resoldre els seus conflictes per si mateixos i aprenen, a través de les actituds de sobreprotecció, que el món és un lloc perillós en el que qualsevol cosa pot ocórrer en qualsevol moment i no hi ha ningú que et protegeixi d'això, i per tant un mateix tampoc podrà fer-ho.

Sense adonar-se'n, els pares sobreprotectors transmeten al seu fill un sentiment d'incompetència de forma inconscient, pel qual senten que són incapaços o poc vàlids.

Alguns nens desenvolupen així, conductes de dependència del cuidador, la qual cosa repercuteix greument en el desenvolupament de l'autoestima (per a la qual es necessiten habilitats d'autonomia i autocompetència) i també en el desenvolupament de relacions socials normals.

Així doncs, és important no confondre protecció amb sobreprotecció. La protecció sovint es regeix per normes i límits clars i coherents, que tenen una conseqüència per al nen si no es compleix i encara que aquestes normes no li agradin, l'ajuden a créixer i desenvolupar-se en una societat de la qual forma part i en la que hi ha normes que poden no agradar. 

A la sobreprotecció prima el benestar de l'infant a curt termini, evitant-li incomoditats i frustracions "no vols fer alguna cosa ?, no ho facis" encara que això potser a la llarga comporta més. 

Eva España Chamorro

Psicòloga Clínica Col·legiada 22304

 

Subscriu-te

Contacte

Pot posar-se en contacte amb nosaltres mitjançant.

  • Telèfon: +34 93 893 33 53
  • Telèfon: +34 639 945 271

Segueix-nos

Estem a les següents xarxes socials. Segueix-nos!

Segueix-nos

Segueix-nos

Las cookies nos permiten ofrecer nuestros servicios. Al utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las cookies. Ver política de cookies