+34 93 893 33 53 / info@uditta.com

Bloc

01 Juny 2016 In Bloc

La separació dels pares és sempre per als nens una experiència dolorosa. Excepte en comptades excepcions, a la separació s'arriba després de decepcions, discussions i molta tensió en la vida familiar de la qual el nen o la nena és testimoni. És important tenir present que els pares es veuen a si mateixos com a exparelles, però des de la perspectiva dels nens continuen sent percebuts d'igual forma: com el seu papà i la seva mamà.

A continuació enumerem algunes pautes que tots dos pares haurien de seguir per a minimitzar els danys que es poden derivar del canvi que suposa la separació en la vida dels nens:

 

1. Explicar la decisió de manera conjunta i explicar com quedarà la situació a partir d’ara: amb qui viuran, com s’organitzaran, etc. “Papà i mamà anem a deixar de viure junts, però et seguirem estimant igual i seguirem cuidant-te…”

 

2. Eliminar l’esperança de reconciliació. És normal que els nens petits no entenguin que la decisió és definitiva i segueixin preguntant quan tornaran a viure junts.

 

3. Eliminar sentiments de culpa. Deixar molt clar que es tracta d'una decisió que prenen els pares com a “majors” i que ells n’estan al marge, que no ha influït ni el seu comportament, ni el seu rendiment en els estudis...

 

4. Afavorir la comunicació i la relació amb els dos pares i les respectives famílies, i mai parlar malament de la exparella.

 

5. Mantenir informada a l’exparella de les circumstàncies més rellevants.

 

6. No sortreure-li informació. Els obliga a delatar a l'altre, a ser deslleial i d'alguna forma, a prendre partit per un dels membres de la parella.

 

7. No tractar de comprar al nen o la nena per a guanyar el seu afecte o reconeixement.

 

8. Consensuar i mantenir unes normes bàsiques d’educació al marge d'amb qui estigui el nen.

 

 

Elena Heras López

Psicòloga Clínica Col·legiada 15880 

18 abril 2016 In Bloc

Plantegem una activitat per a poder treballar amb els vostres nens/es sobre el reconeixement de les pròpies emocions.

Moltes vegades ens es difícil saber que ens passa en certs moments de la vida, i ens costa encara més poder posar-li nom al nostre estat.

La Caixa de les emocions és una eina que ajuda als infants i joves a poder conèixer les diferents emocions i sobretot a poder associar-les amb els canvis que provoquen en el cos i en la ment ( “el cor em batega ràpid”, “em costa respirar”, “no tinc ganes de fer res”, “tinc ganes de fer coses”, “somriures que no puc frenar”….) .

És basa en construir una caixa en la que podria estar escrit “et dic com em sento”. Dins apareixen diverses cartolines amb el nom de diferents emocions amb la seva descripció i els símptomes per poder identificar-les.

Diàriament, es dedica una estona en la que el nen o nena ha de buscar dins de la Caixa una emoció amb la que s’ha sentit identificat/da en algun moment durant el dia, poden ser capaç, si és dona, d’associar-ho amb alguna situació que hagi viscut. D’aquesta manera estem ajudant a l’infant a poder-se conèixer i a poder buscar eines, si ho necessita, per a poder gestionar de manera adequada diferents situacions i estats en els que es va trobant en el transcurs de la vida.

Neus Dalmau Arís

 

Psicòloga General Sanitària Col. 21501

14 Març 2016 In Bloc

El síndrome de Tourette és un trastorn neurològic caracteritzat per la producció de moviments repetitius, estereotipats i involuntaris (tics motors) i l'emissió de sons vocals involuntaris (tics vocals).

 

Els primers símptomes del síndrome de Tourette s'observen gairebé sempre a partir de la infantesa, iniciant-se generalment entre els 7 i 10 anys d'edat.

 

El curs de la malaltia varia entre pacients. Els tics van i vénen amb el transcurs del temps i varien en el tipus, freqüència, lloc i severitat del tic. Així, tot i que el síndrome de Tourette es pot manifestar com a condició crònica amb símptomes que persisteixen durant tota la vida, la majoria de les persones que pateixen el síndrome de Tourette presenten la màxima severitat dels tics durant els primers anys d'adolescència i van millorant a mesura que avança cap a la fase més tardana de l'adolescència o al començament de l'edat adulta.

 

Els tics sovint empitjoren quan la persona està excitada, cansada o pateix d'ansietat i s'atenuen durant la realització d'activitats calmades o que requereixen de concentració.

 

Existeixen medicaments efectius per a aquelles persones a les que els símptomes interfereixen amb el seu funcionament diari. No obstant això, a causa que els símptomes del tic no sempre produeixen discapacitat, no totes les persones amb la síndrome de Tourette requereixen de tractament farmacològic.

 

El tractament psicològic pot ser especialment útil per ajudar a adaptar-se millor al trastorn i a manejar els problemes socials i emocionals secundaris que de vegades ocorren com a conseqüència d'aquest.

 

 

 

Anna Villar Garcés

Psicòloga Clínica Col·legiada 19-395

 

01 Març 2016 In Bloc

És conegut per tots que en processos de separació i divorci, i no només en el procés si no durant els anys d’infància i adolescència dels fills, tot i que inclús en un inici la separació hagi esdevingut amistosa, certes actuacions per part de la nostra ex parella que no prevèiem i que ens resulten incorrectes van generant disputes entre els pares que acaben afectant l’estat emocional i de conducta dels fills.

En ocasions, un dels progenitors o els dos, realitzen comentaris negatius als nens sobre la vida de l’altre progenitor que generen confusió i fins i tot sentiments de ràbia/culpa/responsabilitat en relació a la situació viscuda. Molts d’aquests comentaris o actituds no són del tot conscients i poc a poc anem perdent el nord en aquest procés. De fet, moltes persones no entenen com certs pares perden tan les bones formes o no controlen les seves verbalitzacions.  No obstant, si una situació es dóna tan freqüentment i té un índex tan elevat de prevalença, vol dir que és un procés difícil de controlar i que de manera gradual ens veiem immersos, incloent també la figura que tant volem salvar que és la dels nostres fills.

A aquest concepte en el qual un dels progenitors introdueix creences negatives, infundades o no, envers l’altre progenitor, fent que el seu fill cregui aquests fets de manera que acabi actuant en conseqüència, s’anomena alienació parental. El conjunt de símptomes que el nen pot arribar a presentar producte d’aquesta situació se l’anomena Síndrome d’Alienació Parental. No obstant, tot i que el concepte alienació parental sí que està reconegut en l’àmbit jurídic, en l’àmbit científic no ho està, per la qual cosa no està inclòs en el manual de trastorns mentals (DSM-V) ni ho inclou la Organització Mundial de la Salud (OMS).

Tot i així, el concepte i les característiques de les que parlem sí que  es poden identificar, prevenir i resoldre, amb l’objectiu que els nens pateixin el menys possible en aquests processos i en els anys que li queden vivint entre dues llars.

A continuació, exposem una sèrie de recomanacions a tenir en compte amb l’objectiu de perjudicar el menys possible als nostres fills en un procés dur en el qual els nens estan especialment vulnerables pels canvis succeïts en les seves vides i per la situació de pèrdua (depenent de la custodia) que poden estar experimentant: 

-          Si no tenim bona relació amb la mare o pare biològic del nen, intentar aparentar que sí que hi ha bona relació. Quan ens truqui, parlar de manera educada i fins i tot preguntar com està, tot i que l’altra persona no estigui per la tasca a l’altra banda del telèfon. El nostre fill estarà molt més tranquil si té la sensació que els seus pares tenen bona relació tot i que hagin decidit separar-se.

-          No fer verbalitzacions negatives sobre l’altre progenitor davant d’ells; ni referent a actes o situacions amb les que som crítics.

-          No desacreditar les pautes de conducta (càstigs, reforços) fets per l’altre progenitor. Si recolzem el disgust del nen referent a una pauta o càstig que ha posat el pare o la mare, estarem formant una aliança amb el nen que no sempre estarà basada en la realitat.

Quan els nens veuen que els seus pares no estan d’acord, aprenen molt fàcilment a aprofitar aquestes desavinences en benefici propi, de manera que no explicaran tota la veritat o poden tergiversar les informacions per lliurar-se d’un càstig o per a que se’ls recolzi emocionalment.

-          No entrar a parlar de temes econòmics. Cada pare té una situació econòmica diferent i si entrem a comentar el que la mare o el pare ha pagat o no ha pagat, el nen estarà aprenent implícitament a relacionar el valor econòmic amb el valor emocional. Per exemple: “El meu pare m’està dient que la meva mare no em paga l’escola, amb la qual cosa no es preocupa pels meus estudis. Si el meu pare s’enfada tan perquè no em paga els estudis i això vol dir que no m’estima, jo valoraré que si en algun moment algú no em compra alguna cosa que jo considero que necessito, això vol dir que no es preocupa per mi”.

-          Per últim, i potser la recomanació més difícil a seguir: tot i que ens arribi que l’ex parella està parlant malament de nosaltres el millor es no entrar al joc a desqualificar també al progenitor que ha iniciat la disputa. El recomanable es desmentir aquesta informació sense entrar o rebaixar-se al nivell de l’altre. Hem de recordar que els fets parlen més que les paraules, amb el temps, els nostres fills sabran valorar l’esforç que hagi fet cadascun amb els seus respectius fills.

Andrea Garcia

Psicòloga col. Núm. 19.844

 

 

22 Febrer 2016 In Bloc

El Trastorn de l’Espectre Autista és un trastorn del neurodesenvolupament que té una alta prevalença. El TEA afecta la percepció i el processament cerebral de la informació. De la mateixa manera que passa amb les persones neurotípiques o amb la resta de trastorns del neurodesenvolupament, dins del col·lectiu TEA hi ha persones molt diverses.

En podem trobar en commorbilitat amb Retard Mental, amb un QI dins la normalitat i fins i tot amb QI alts i amb talents especials.  

Dins la diversitat de les persones dins l’Espectre Autista totes elles mostren, en major o menor grau una alteració significativa en el desenvolupament de les habilitats de la comunicació, el llenguatge i la relació social. A més a més, manifesten interessos restringits i conductes repetitives i estereotipades.

Està demostrat dels beneficis del diagnòstic precoç així com d’una intervenció psicoeducativa especialitzada i amb certa intensitat. Per aquest motiu, és molt important que les famílies de les persones amb TEA s’informin i es formin per tal de contribuir en la intensitat de la intervenció. I dins de les famílies, els germans i germanes hi juguen un paper molt important. Us recomanem el vídeo “Mi hermanito de la Luna”:

 

https://www.youtube.com/watch?v=0HRD310kVOY

Olga Belmonte Vila

                                                                                                                                                                           Mestra d’EE i Psicopedagoga Col·legiada 1388

                                                                                                                                     

04 Gener 2016 In Bloc

Quan veiem que els nostres fills tenen dificultats en diferents situacions de la seva vida quotidiana, ja sigui a casa o a l’escola, ens formulen diverses preguntes relacionades amb si ens hem de preocupar o no per aquestes conductes. Alguns exemples són: “És normal per la seva edat fer o dir això?”, “Els altres nens actuen o pensen igual?”, “Desapareixerà aquesta conducta o dificultat amb el temps?”, “¿Jo era així de petit?”

 

Quan es presenta aquesta preocupació alguns pares es responen dient “No, el meu fill no està boig i no necessita anar a un psicòleg” o “No, jo conec el meu fill millor que ningú i l’ajudaré jo mateix/a”, “Al meu fill no li passa res, no té cap trastorn” o “Ja se li passarà...”.

 

Malauradament, aquests comentaris responen a certs tabús que s’han anat formant a la nostra societat degut a la incomprensió o desconeixement en relació a les habilitats i funcions del psicòleg. No es tracta d’etiquetar com a problema o trastorn qualsevol cosa que els passi, sinó que es considera que qualsevol dificultat que estigui influint negativament en la qualitat de vida dels nostres fills és susceptible de ser tractada o intervinguda.

 

Com a exemple, plantegem la següent qüestió: “ Si el meu fill és molt tímid i ho passa malament quan ha de quedar amb altres amics o evita aquestes situacions socials...¿Vol dir que té un problema?”. Nosaltres preferim parlar no de “tenir” un problema, sinó que a aquest nen la timidesa li està impedint relacionar-se més i millor i la seva vida seria molt més rica si millorés l’habilitat per relacionar-se amb els seus iguals. Per tant, ¿Per què no proporcionar-li una ajuda?

 

Aleshores, ¿per què poden ajudar els psicòlegs? Perquè són professionals que s’han format per analitzar i entendre què li està passant al nen o nena i quines estratègies o pautes hem de seguir per millorar aquesta dificultat o problema.

 

El rol neutre del psicòleg facilita aquest procés degut a que és una persona que no està dins de la vida dels seus pacients. No jutgen, no culpen ni es beneficiaran de les vulnerabilitats dels altres. La principal premissa que utilitzem a teràpia per tranquil·litzar a tots els pares que venen preocupats o nerviosos a la nostra consulta és que educar no és una tasca fàcil i que ningú neix sabent què s’ha de fer a cada moment. 

 

 

Andrea Garcia Cabrera

Psicòloga col·legiada nº 19.844

 

 

 

21 Desembre 2015 In Bloc
L'anorèxia nerviosa és un trastorn de la conducta alimentària que sol afectar adolescents i molt especialment al sexe femení. Es caracteritza per una pèrdua extrema de pes corporal, habitualment secundària a la reducció de la ingesta alimentària, la realització d'exercici físic intens, la inducció del vòmit després dels àpats o l'ús de laxants, diürètics o comprimits dietètics. La persona amb anorèxia nerviosa experimenta una excessiva preocupació i por per augmentar de pes, així com una percepció distorsionada del propi cos.
Alguns dels símptomes que solen presentar les persones amb anorèxia nerviosa i que se solen utilitzar les famílies com a signes d'alarma són els següents:
• Preocupació excessiva per la composició calòrica dels aliments i per la preparació dels mateixos.
• Constant sensació de fred.
• Reducció progressiva dels aliments.
• Obsessió per la imatge, la bàscula, els estudis i l'esport.
• Negar-se a mantenir el pes en el que es considera normal per a l'edat i alçada.
• Utilització de paranys per a evitar el menjar.
• Hiperactivitat (estar en continu moviment).
• Alteracions en l'humor: irritabilitat / depressió.
El major desafiament en el tractament de l'anorèxia nerviosa és ajudar la persona a reconèixer que té una malaltia. La majoria de les persones que pateix aquest tipus de trastorn nega tenir un trastorn alimentari. Si sospites que el teu fill / a podria estar patint un quadre d'anorèxia nerviosa és important buscar ajuda professional per part d'un especialista.
 
A continuació us deixem alguns consells d'actuació en cas de tenir un fill / a amb un diagnòstic d'anorèxia nerviosa:
1. Evitar qualsevol conversa o discussió relacionada amb l'alimentació i l'aspecte físic del fill / a afectat.
2. Evitar comentaris centrats en l'aspecte físic o pes del fill / a, tant negatius com positius. Fins i tot un comentari positiu sobre un millor aspecte pot ser interpretat com un signe d'augment de pes i produir una major restricció de la ingesta.
3. El fill / a ha d'aprendre a alimentar-se de nou per si mateix / a i assumir la seva responsabilitat en la resolució del problema. És fonamental no discutir, exigir o suplicar perquè mengi ja que aquests actes no solen produir cap efecte positiu.
4. Mantenir una actitud positiva per afrontar el trastorn. Culpabilitzar el fill / a o pensar en els errors comesos com a pares només serveix per a generar malestar i desànim.
5. Els progenitors han de mantenir una actitud unitària i homogènia per poder estar d'acord en la manera d'afrontar els problemes i per marcar unes normes clares de la seva conducta.

  

Anna Vilar Garcès

Col·legiada 19-395

06 Juliol 2015 In Bloc

Els trastorns d’aprenentatge són una causa molt freqüent del fracàs escolar (entre un 5% i un 15%) i no són un problema transitori, sinó que persisteixen al llarg de tota l’escolaritat.

Els nens i nenes amb trastorns de l’aprenentatge són una població molt diversa, amb dificultats en diferents àrees i, per tant, amb necessitats específiques que cal atendre de manera individualitzada.

Els Trastorns de l’Aprenentatge, poden afectar: el llenguatge (oral i/o escrit), el càlcul matemàtic, la comprensió... En ocasions, l’arrel del problema es troba en la incapacitat de mantenir l’atenció, d’organitzar-se i planificar les tasques...

És molt important realitzar una detecció precoç per tal d’oferir una resposta educativa adequada i adaptada a les necessitats dels infants. Si aquesta detecció i intervenció individualitzada no es dona, es pot fer un mal irreparable en les nenes i els nens (tant pel que fa al fracàs escolar com a l’autoestima de cadascun dels infants).

Així doncs, és habitual que l’alumnat amb Trastorns d’Aprenentatge, es mostri insegur i tingui l’autoestima baixa. Això és lògic si tenim en compte que per més que s’esforcin no obtenen èxit. Per tant, cal que tant la família com els professionals implicats, fem ús del reforç positiu, valorem els esforços i avenços per petits que siguin, així com adaptem l’entorn per facilitar el procés d’ensenyament i aprenentatge.

Us recomanem veure el conte “Por cuatro esquinitas de nada”: https://www.youtube.com/watch?v=DBjka_zQBdQ

Olga Belmonte Vila

 

Mestra d’EE i Psicopedagoga. Col. 1388

Subscriu-te

Contacte

Pot posar-se en contacte amb nosaltres mitjançant.

  • Telèfon: +34 93 893 33 53
  • Telèfon: +34 639 945 271

Segueix-nos

Estem a les següents xarxes socials. Segueix-nos!

Segueix-nos

Segueix-nos

Las cookies nos permiten ofrecer nuestros servicios. Al utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las cookies. Ver política de cookies